Simples. Així és com haurien de ser les coses, senzilles, sense complicacions. I, a vegades ho són, i som noltros mateixos qui les complicam.
Crec que és hereditari de mamare, i també un poc de monpare, i certament sa meva germana pateix aquesta mateixa virtud. Pensam massa vegades les coses, lis donam voltes i voltes, una i una altra vegada intentant empatitzar amb entorns que mai arribarem a sintetitzar, perque ens falten variables per jugar. Cada persona és un món, però ens agrada pensar que tothom pensa com nosaltres.
Quan surgeix aquest alter ego genètic que duc, procur tirar de la meva part racional i actuar analíticament. La majoria de vegades sempre acab en el mateix lloc: La navalla d' Occam.
A part de curiositats històriques, que podeu trobar a Wikipedia, vos puc dir que la navalla d' Occam és un principi que s' aplica en el camp científic, però que és vàlid pel dia a dia: si entre un ventall d' alternatives no sabem quina triar, escull la més simple.
No sé si existeix, i certament no sé si val la pena escriure una demostració matemàtica basada en fórmules i coses rares, perque tots sabem com van les coses. O quantes vegades t' has preocupat perque algú no t' agafa el mòbil i resulta que no tenia bateria?
Sóc el primer que m' agradaria tenir aquest principi hard-wired en el meu cap, sincerament crec que seria més feliç, o almenys m' estalviaria mal de caps. Tampoc vull dir que les decisions s' hagin de prendre sense pensar, no s'ha de ser ximple, però si simple.
Res, dissertacions en el blog d'un divendres a mitjanit a Palma que m'he quedat a casa. Potser tenia certa carència avui de vida social i havia d' escapar per alguna banda. O potser li he donat massa voltes i simplement tenia ganes d' escriure.
