Panoramio

Arriba un dia en que te n' adones de que la web 2.0 és en realitat útil. Realment útil. I si no demanau-vos quans de vosaltres usa el Gmail i no té un altra client de correu instal·lat (Thunderbird, Kmail, Outlook...). Ho veis no?

El problema està en que comences a ficar-te en coses i coses i acabes per no saber on cony t'has donat d' alta.

Més o menys ve a ser una mica el que em va passar a mi l' altre dia, quan vaig recordar que tenc un compte de Panoramio. La història d' aquesta web és un autèntic compte de fades. Dos tios, a part de treballar tenen una idea, monten la web. La web es fa famosa. Com que es nutreix d' un servei de Google, Google hi posa l' ull i la compra. El resultat és que aquestes dos nois, espanyols, ara són tremendament rics i a més treballen a Google fent alguna cosa que els hi agrada.

Doncs bé, Panoramio és un servei on pots penjar les teves fotografies i les pots compartir amb la resta del món, amb la peculiaritat de que les pots geo-localitzar en el mapa usant Google Maps. A més també s'han incorporat a Google Earth i pots veure les millors fotos en el mateix programa.

Un bon dia jo vaig penjar fotos al Panoramio, i com que arribes a tenir de tot 2.0 (un dia faré una llista) ho vaig deixar una mica així. Pues ara intentaré actualitzar-lo sovint, quan tengui una foto maca.

La foto que veis aquí està penjada al Panoramio i ubicada a la Colònia de Sant Jordi. Si voleu veure més fotos meves us deix el meu link

http://www.panoramio.com/user/126769

I si voleu posar les vostres fotos haureu de crear un compte nou.

http://www.panoramio.com

Au idò!

Cartells i cartells (VI)

Aquesta vegada no és un cartell, sinó una etiqueta. Una autèntica xorrada, però bé, ho he pensat i m' ha fet gràcia.

Resulta que s' altre dia, en Fernando va dir que anava a comprar coses, i va arribar amb un paquet de jamón york i 20 euros en cervesses d' importació. Després nos toquen Wii's i coses d' aquestes amb les birres i tal.

Bueno, jo li vaig dir que em dugués una coronita, i em va dir que no n'hi havia que m' havia duit una Miller, que és lo mateix però en americà.

Lo bó, és que a l' etiqueta té un revers, que posa: " Contains no additives or preservatives".



I jo vaig pensar: putes, menos mal que ho posen, per que si mentres estàs allà amb sa botella a sa boca trobes una gometa surant...ho passaries puta!

PS: Sempre pensant en lo mateix...

~ Minority Report

Dir que molta gent m'ha demanat veure el video del PFC seria una mica soberbi, però...sí que hi ha hagut gent que s' ha interessat per veure com funcionava el tema del seguiment de la punta del dit sense cap tipus de Hardware.

Aps! Perdò, primer de tot he de dir que no puc actualitzar el blog per que no tenim internet al pis. Sí, com pot ser? Un pis amb quatre frikis sense internet? Doncs és així, i com és. Doncs per que els senyors d' Orange diuen que en 10 dies són a casa teva per que firmis, però, després tarden 30 dies en venir. Quan ja has firmat.

Si, a part de tot això li sumes que les xarxes de les quals estavem essent uns vampirs han deixat de funcionar (linksys ara du WEP i onenet no assigna IP), doncs no tenim cap medi per conectar-me.

Així que he anat al Regi, he fet un cafè, i li he usurpat el nom d' usuari i contrassenya a un novato de segon (gràcies) i així estic actualitzant el blog.

Perdò, el video...

En quan al video, he de dir que en cap moment he tocat el ratolí ni un joystick ni res, el que veis és el que hi ha. Suposo que cap de vosaltres vol entrar dins equacions, però el tema és que les matemàtiques deixen fer coses d' aquestes.

No és minority report ni res tan espectacular però, alguna cosa sí que és. I a l' Escolta els hi va agradar molt.

PS: Sí no ho sabeu, el meu camí més pròxim de la vida passa per Madrid, on estaré dos mesos treballant amb satèl·lits, i després torno a Barna el 2008. Idò, farem tapetes!

El camí de la vida

Record un llibre, el món de Sofía, que deia que la màgia dels nins petits és que són capaços de sorprendrer-se per qualsevol cosa, i això fa que a la vegada no es sorprenguin per res. M' explic, quan ets petit, t' acostumes a descobrir coses cada dia, un darrera l' altre, descobreixes la televisió, descobreixes el gust dels gelats, descobreixes la música, i tot, fa que si et trobessis una vaca volant et sorprendries igual, i l' afegiries al calaix de les coses descobertes. És aquesta capacitat de sorpresa, part de la màgia de la infància? Que fa tant divertida aquesta etapa?. No hi ha preocupacions, només sorpreses...

La infància es sense cap tipus de dubte, una de les parts més boniques de la nostra vida. Almenys ho ha estat per a mi, he crescut en un ambient immillorable, que m'han fet com a la persona que soc ara.

Arriba un moment en les nostres vides, en que un ha de prendre decissions, decissions que el marcaràn per sempre, fins al final de la seva vida. El cert és que aquestes decissions mai són equivocades, per que només et deixen recòrrer un camí, el·liminant la possibilitat de comparar-lo amb un altre camí, ja que aquest no passarà mai. Així és la vida.

El problema és que a l'hora de valorar les opcions, intentes imaginar-te el futur, si agafes o no agafes aquella o l'altra opció. Que és millor? Al final tot es resumeix en, amb decidir amb quina seré més feliç?

Ara estic en un d' aquests moments de dubte en la meva vida. En poc més de dos mesos la meva vida ha canviat de blanc a negre, o de negre a blanc (segons es miri). I se'm presenta un ventall de possibilitats bastant abrupte, que pot marcar la resta de la meva aportació en aquesta petita part de la història. O millor dit, en la vostra vida.

No sé per quins camins em durà la vida. No sé on acabaré, ni quan, ni com ni amb qui. Només sé el que he viscut fins ara, i no em puc queixar. Tots els que llegiu aquesta parida de blog, em coneixeu i certament, m'apreciau, ja que si no fós així no perdrieu el temps llegint les tonteries que escric. A molts us he conegut en aquesta etapa de Barcelona, a altres ja us coneixia i hem aconseguit fer sobreviure la nostra amistat a través del temps, altres són mon pare i ma mare; una de les raons més grans per escriure aquest quadernet són ells, així poden seguir una mica la meva vida i fer que el pes de l'anyorança, que sé que no és poc, sigui una mica més lleuger.

A tots voltros gràcies per tot, per aparèixes a la meva vida i donar-li color. I a molta altra gent, que no llegeix això, també, saben que sempre els duré a l'ànima, d'una manera més o menys intensa, però també hi seran.

La vida no és fàcil, no és com a la infància. Però al final tothom està d'acord en lo bonic que es recòrrer aquest camí.

Haurem de fer cas a la gent que ja l'ha recorregut.

Cartells i cartells (V)

I una altra entrada de cartells guais que me trob pel carrer!!

Aprofitant aquest tema, també voldria fer una reflexió respecte la manera de parlar en anglès que te la gent. Molta gent que parla castellà necessita ajudar-se d' altres eines per poder pronunciar correctament l' idioma anglosaxó.

Exemple: El camarer de bar turístic

Aquest home té un post-it a darrera la barra on posa les frases que ha de dir, sense saber que putes diu, però que funciona. Cas pràctic.

(Entra turista al bar)
Good morning!
(Camarer el mira, i automàticament pega una ullada al post-it, primera frase)
Gud mornin, güat guld llu laic to jav?
(Punt important, no deixar que parli el client)
Güi recomendllu auer fantastic bred güiz jam or spanisch omelet
(Al client per norma general li pareix bé)
Ok, that's fine. I'll take both.

Per això quan m' he trobat aquest supermercat he flipat de veure-ho escrit tal qual, el tema va molt bé per ajudar-se amb la fonètica...però fer un cartell...

Per la gent que no ho hagi pillat:

/Superservis/ = Superservice = Superservei

PS: El local està per devora l' ajuntament de Barcelona, per allà perdut al voltant de les Rambles.

Motiu d' orgull

Hi ha coses de les que un es sent orgullós, o al menys, el fan sentir útil. Una cosa pot ser acabar una carrera, trobar una feina, aprendre a tocar un instrument (per dir coses que m'estan passant darrerament...), però n'hi ha algunes que semblen fàcils i no ho són. Són situacions de cada dia, coses que en cap moment haguessis pensat que serien tan difícils.

Us vull parlar de lo complicadament xungo que és planxar una camisa.

Ma mare me'n va ensenyar una dia, me'n va tornar a ensenyar un altre dia i així. Sempre amb ella. I tu penses, fàcil...

El problema ve, com tantes altres coses, quan ta mare no està davant per guiar-te. Tú, la planxa i la camisa, i si vols un bon disc de jazz de fons (Robert Glasper en el meu cas...que per cert, torna a Barcelona al novembre).

Mires la planxa, mires la camisa... (Música de el bueno, el feo y el malo ara...rollo duelo...)
Tornes a mirar-les i dius. Au idò, al ataquerl !!!

• Primer round: El coll...es supera ràpidament...

• Segon round: El canesú (que cursi aquest nom)...putes això és més complicat ja...com putes pos la camisa...

• Tercer round: Mànigues...fàcil...

• Quart round: Esquena i davant...gran problema, com putes posar la camisa per que no se t' arrugui l' altra part...

Total, que jo inverteixo en planxar camises unes 4 vegades lo que tarda ma mare o mon pare (planxa ell a casa, ma mare el té a ses ordres). Però se fa.

També m'han dit que una tintoreria (que no tintorera) ho fa net i planxa per 1.80 €...Vale, però no te sents tan orgullós.

El següent pas, que no en tenc ni idea: Fer-se el nu de la corbata.
PS: A la foto, la camisa planxada, a que mola la làmpara, que pareix un caperrot...

Freak's Kitchen

Bueno bueno, després d'un petit silenci al blog ja era ara de comentar alguna cosa del pis més freaky de tota Barcelona, encara que també és un pis des puto rollo.
Avui us contaré els invents i peripècies que tenim a la cuina del pis per arreglar-nos...Realment bastant interessant...

1. Riiiiing...Heeeelp!!

Com que hem instal·lat una Wii al nostre pis, i el senyor Ferpe va comprar el Padrino, tenim a 3 viciats màxims a aquest joc. El que més hores ha acumulat en el pis en una setmana és el físic...i com que el menjar no es fa sol...doncs, a vegades necessitem ajuda els que cuinam (sigui el que sigui). Per això hem instal·lat un timbre de bicicleta a la cuina. L' equivalència seria:

Riing!!: Deixau de fer el capullo davant la tele/ordinador i veniu a ajudar-me.
Riing Riing!!: Voleu venir d' una puta vegada!!!




2. Ulleres anti-llàgrimes

Tallar ceba és una mica delicat al pis. A ningú li agrada i tots ploram. Som uns tios sensibles. I per això pelam la ceba amb ulleres de nadar. Així no ploram. És verídic.







PS: En pròximes ocasions us contaré mé coses de la nostra cuina. Però com que ma mare no se creu que menjam bé i se pensa que menjam congelats tot lo dia, deixaré un parell de fotos de l' evidència.

PS2: Guiem, fes un comentari per ma mare i contar¡-li que és vera això de que menjam de puta mare.

Refrits humorístics

S' altre vespre, es físic, que és un tros de friki, ja ho sabeu tots, ens va mostrar uns vídeos que són uns refrits de Star Wars. Són una xorrada màxima, però no he pogut més que riure.

El primer video, mostra a Darth Vader jugant amb un dels seus generals, aquest li intenta donar un informe i no el deixa.



El segon video correspon a l' escena famosa de : "Luke, you soy tu padre"...però una mica canviat...