El camí de la vida

Record un llibre, el món de Sofía, que deia que la màgia dels nins petits és que són capaços de sorprendrer-se per qualsevol cosa, i això fa que a la vegada no es sorprenguin per res. M' explic, quan ets petit, t' acostumes a descobrir coses cada dia, un darrera l' altre, descobreixes la televisió, descobreixes el gust dels gelats, descobreixes la música, i tot, fa que si et trobessis una vaca volant et sorprendries igual, i l' afegiries al calaix de les coses descobertes. És aquesta capacitat de sorpresa, part de la màgia de la infància? Que fa tant divertida aquesta etapa?. No hi ha preocupacions, només sorpreses...

La infància es sense cap tipus de dubte, una de les parts més boniques de la nostra vida. Almenys ho ha estat per a mi, he crescut en un ambient immillorable, que m'han fet com a la persona que soc ara.

Arriba un moment en les nostres vides, en que un ha de prendre decissions, decissions que el marcaràn per sempre, fins al final de la seva vida. El cert és que aquestes decissions mai són equivocades, per que només et deixen recòrrer un camí, el·liminant la possibilitat de comparar-lo amb un altre camí, ja que aquest no passarà mai. Així és la vida.

El problema és que a l'hora de valorar les opcions, intentes imaginar-te el futur, si agafes o no agafes aquella o l'altra opció. Que és millor? Al final tot es resumeix en, amb decidir amb quina seré més feliç?

Ara estic en un d' aquests moments de dubte en la meva vida. En poc més de dos mesos la meva vida ha canviat de blanc a negre, o de negre a blanc (segons es miri). I se'm presenta un ventall de possibilitats bastant abrupte, que pot marcar la resta de la meva aportació en aquesta petita part de la història. O millor dit, en la vostra vida.

No sé per quins camins em durà la vida. No sé on acabaré, ni quan, ni com ni amb qui. Només sé el que he viscut fins ara, i no em puc queixar. Tots els que llegiu aquesta parida de blog, em coneixeu i certament, m'apreciau, ja que si no fós així no perdrieu el temps llegint les tonteries que escric. A molts us he conegut en aquesta etapa de Barcelona, a altres ja us coneixia i hem aconseguit fer sobreviure la nostra amistat a través del temps, altres són mon pare i ma mare; una de les raons més grans per escriure aquest quadernet són ells, així poden seguir una mica la meva vida i fer que el pes de l'anyorança, que sé que no és poc, sigui una mica més lleuger.

A tots voltros gràcies per tot, per aparèixes a la meva vida i donar-li color. I a molta altra gent, que no llegeix això, també, saben que sempre els duré a l'ànima, d'una manera més o menys intensa, però també hi seran.

La vida no és fàcil, no és com a la infància. Però al final tothom està d'acord en lo bonic que es recòrrer aquest camí.

Haurem de fer cas a la gent que ja l'ha recorregut.