Signes d' identitat (II)

Justament després de s' episodi de ses quelitas, vaig veure que hi ha coses que no es poden transportar.

Resulta que jo casi sempre estava en es mateix hotel aquí a Madrid, i es matí per berenar hi ha pà i jamón i formatge i aquestes coses. Però claro, un espera trobar tomàtigues per fregar o tallar. Error. Estàs a Madrid. No n'hi ha d' això.

I com ho mengen? Pues a pà aixut, a vegades si demanes un bocadillo te pregunten si vols un poc d' oli. Jo he vist gent que li han demanat i posava cara d' oi, rollo "Oli?, puaj! no!". I tu devora, pensant "cagondell no saps lo que te perds, pecador".

Total, que els hotels sempre tenen ganes d' agradar a la gent i com que saben que tenen clients de la vorera mediterrània, posen devora el pà un poc de tomàtiga per fer-te un pamboli.

Lo que jo creia que era total, era que posen dins un bol, "tomate triturado" d' aquest que compres per fer pasta i tal. I tu dius, guau, no ho tenen molt clar.

Però ja es la hostia, en aquest hotel on estic ara, que per fer-te es pamboli, te posen un bol amb salsa bolognesa devora es pà!!

Pamboli a Madrid?, com diria en Fernando: "Esto va a ser más díficil que hacer un fuera de juego en un futbolín"

PS: No tenc foto, perque me fa palo treure sa càmara en es berenar davant tothom.

Signes d' identidad

S' altre dia vaig rebre un correu de sa meva germana, molt divertit que xerrava de sa manera de veure ses coses dels mallorquins. Com que no tenc ganes de mirar el correu ara us poso un parell d' entrades de lo que hi havia.

• No te sorprens per noms com Nofre, Pixedis, Catalina, Apolònia...

• Tens total confusió dels verbs subir/bajar/ir/volver. Així per exemple dius, "ahora vengo" quan te'n vas...

• Te costa pronunciar paraules com "semana" o "caramelo" sense geminar la m o la l (semmana, caramel·lo).

• Afegeixes però al final de totes les paraules.

Bueno, n'hi havia moltes, i de molt divertides. N'hi havia una que deia:

"Creus que ses quelitas amb sobrassada són un menjar digne de deus (ho són)"

Doncs, resulta, que ara estant a Madrid, vaig dur unes quelys i una sobrassada per que ho provassin i tal...Jo tot il·lusionat...pues resulta que tampoc han caigut en massa gràcia.

Tot s' ha d' especificar, com que ningú lis ha xerrat abans de ses quelytas i sa sobrassada, pues no ho coneixen i no en van enrera, com de ses ensaïmades. Per que algun si que les coneixia i se les menja que dona gust.

Però bueno, jo ho mir, i pens "cony però si estàn que te cagues" Pues millor per a mi.

I res, algú lis hauria de dir qui és el senyor Tomeu Quely per poder apreciar bé lo que és aquest menjar diví.

Que divertit lo que escric quan estic avorrit...

A part de que és totalment vera...això és una cançó d' un grup, que encara que el coneixia d' abans mai li vaig prestar atenció. Un grup de sa terra, mallorquí, que de qualque manera m' agrada per que me fa sentir com a casa, i això que ses lletres no són especialment tradicionals. Per si encara no ho havieu adivinat, es grup és Antònia Font.

No explicaré gran cosa de com sa van formar i tot això, per saber-ho anau directament a sa seva pàgina web o a sa wikipedia i trobareu lo que volgueu.

Millor vos explic per que els trob interessants, por lo menos, per jo. És un grup de pop, però que sel's hi en va sa pinsa. I això, és fantàstic. Amb aquestes historietes que conten, que t' obliguen a escoltar les lletres 2 i 3 vegades per entendre algo, per que al principi no té sentit, però després te la seva cosa.

La seva música, totalment fora de patrons. Prova és, una pista que es diu "tonto" que és únicament un diàleg de 2.5 minuts, totalment surrealista. Va i ho inclous en el disc.

Personalment me mola es fet de que siguin mallorquins, i tractin temes com robots i l' espai. Tema que me toca d' aprop.

Bé, com que sa gent me diu que a vegades escric massa, per que volen un fotolog i no un blog, aprofitaré ses avantatges des blog per penjar contingut multimèdia d' Antònia Font.

Au, a disfrutar.

Video de Wah Yeah! (on surt lo de "Que divertit lo que escric quan estic avorrit..")

Lo que són les coses

Resulta que aquest cap de setmana passat vaig tenir el plaer de gaudir de la companyia de na Marga (crec que tots la coneixeu) a Madrid.

Durant un cap de setmana molt intens vam veure el Madrid de los Austrias, el Retiro, un musical, el rastro i vam probar tapes, canyes i bocadillos de calamares.

Un apunt: es bocadillos aquests, tot i que vam anar a un dels millors puestos, no té res a veure amb un pa amb oli. De fet un pa amb oliet i formatge li dona mil no, millons de voltes a un bocadillo de calamars.

Per altra banda, jo me deman...per què putes són típics els bocadillos de calamares a Madrid, si no en tenin ni un, de calamar (a on a les piscines?).

Bé, idò també vam anar el dissabte a veure un musical, que recoman, "We will rock you". El diumenge vam tornar a la plaça Jacinto Benavente, que és on estava el Teatre Häagen Dasz i vam aprofitar per fer una foto de recordatori.

Lo que passa és que na Marga, que va fer la foto, me va dir: "Joer he tret es jeto d' aquests dos que passaven i no s' han llevat".

Jo vaig creuar unes mirades amb els que vam passar i me vam mirar amb cara d' extranyessa.

Jo li vaig dir a na Marga: "millor per que acabes de fer una foto "en off" en el Javier Cámara, de Siete Vidas i tantes pelicules"

I ni ho sabíem...normal que el tio em mirés raro. Qui fotografia un teatre i de paso un actor?

Petites diferències

Encara que sé que no tenc una gran audiència, demanaré perdó pel retrás en aquesta entrega. Ja sabeu quina és la meva situació i tal...de totes maneres si l' aerport tengués internet gratis hauria escrit un llibre en el blog.

Doncs, bé, us vull contar unes petites diferències que hi ha entre Barcelona i Madrid. A part de les típiques d' idioma, cultura, mar, etc...em fixaré en una que pareix una tonteria pero no ho és: el transport públic.

I no faré broma en el fet de que a Madrid, rodalies funciona, i a Barcelona no.


Doncs bé la principal diferència en la xarxa de metro és que la de Madrid és bastant més gran i completa, si mirau el gràfic adjunt veureu que és bastant dens. Sí, hi ha un ou de linies.

Un altre punt interessant de la xarxa de Madrid es que va al revés de la de Barcelona. Va com els anglesos. És a dir, a Barcelona, el tren entra per l' esquerra (que si ho pensau és el sentit de circulació dels cotxes a Espanya), i a Madrid entren per la dreta. Això també provoca un altre fet important: s' entra i es surt per l' altra banda.

A més, també passa que sents entrar el tren i et quedes mirant la part esquerra de l' estació i no el veus. Després ve quan el veus des de darrera teu i t' asustes.

A Madrid tenen una linia de metro circular. No té un principi i un final. Jo, particularment, he procurat evitar-la fins ara per que tenc por amb el tema sentit. Clar, a les linies normals és direcció "Pinar de Chamartín" per exemple, o dirección "Hospital del Norte", però en el cas de la circular en el mapa el sentit que he d' agafar no em queda clar.

Salut!

PS: No tenc cap cable aquí per passar les fotos ni del mòbil ni de la càmara per posar-les al blog. Així que pos el gràfic aquest, encara que sé que és bastant cutre.

Miro

Aquesta vegada us vull presentar una eina que val realment la pena. L' altre dia ja vaig xerrar dels avantatges de la web 2.0, doncs ara us presentaré un altra avantatge que acab de descobrir. Realment útil. Sí senyor.

Primer un poc de vocabulari:

• Podcast: Programa de radio pregravat en format mp3 que et baixes i escoltes.

• Videocast: Programa de televisió gravat que et baixes i veus.

Demanau-vos: Quantes vegades heu volgut veure alguna cosa interessant per la tele i no heu pogut?

O d' una altra manera: Quantes vegades fent zapping heu acabat mirant un documental de cotxes, construccions, animals raros, robots o l' espai? I heu disfrutat...

Sí, són realment interessants. No són aquells documentals de la 2 ni res parescut són coses que disfrutes quan les veus.

Doncs, vaig trobar un programet que se diu Miro, Open Source, que fa això a la demanda.
Sí, baixa videocasts a la demanda. Només et cal subscriure't a un canal: National Geographic, Nasa, ESA, Wired...i cada vegada mires de que van els documentals o videos que s' ofereixen. Si en veus un que t' interessa, doncs el poses a baixar i el veus quan s' acaba amb el mateix programa.

Lo millor, el preu: Gratis!

La foto de l' inici era un screenshot de Miro en el meu Windows, també està en Mac i per Linux (en moltes distros).

Preguntes:

Com obtenir Miro?
A la seva pàgina oficial, http://www.getmiro.com, trobareu tota la informació necessària.


Una vegada que tenc Miro instal·lat com obtenc nous canals?
Doncs anau a la pàgina guia de miro: https://www.miroguide.com i feis una cerca amb la paraula que volgueu buscar. Quan ho tengueu, posau subscribe, i el link que us dona, l' afegiu al Miro (Options>Add Channel)

On es fiquen els videocasts?
Ho podeu triar, per defecte et crea una carpeta en el teu home, Mis Documentos o on sigui.

Quan es borren?
Es pot programar. Quan els heu vist, es borren al cap de 6 per defecte, però es programable. També els podeu eliminar manualment, o mantenir-los.


A disfrutar!

Gent & Global Warming

Aquests dies són dies de canvi climàtic, encara que hi ha gent que no s´ho creu. Una de les coses que contribuiria bastant a millorar aquest aspecte és l' ús del transport públic. Tohtom pensa, si claro claro, transport públic...és tan còmodo anar amb cotxe propi...i tan car.

Aquí, arrel d' un gràfic que he extret del meneame, us donaré varies raons per usar transport públic.

1. És realment útil. Sobretot a les grans cuitats. Jo, per exemple, no era un gran usuari de la EMT a Palma...però...a Barcelona no puc pensar en anar a una altra banda que no sigui usant Metro, Bus, Tram, FGC...

1. És més "barat". Bueno, no és que sigui barat, és car. Però és que tenir un cotxe és molt més car: el cotxe, seguro, benzina, daditos pel cotxe...


2. Contribueix al medi ambient: Mireu la foto de sota (feis click per ampliar-la). És un estudi de la mateixa quantitat de gent si usa cotxes, bus o bici. Jutjau vosaltres mateixos si val la pena o no.

Panoramio

Arriba un dia en que te n' adones de que la web 2.0 és en realitat útil. Realment útil. I si no demanau-vos quans de vosaltres usa el Gmail i no té un altra client de correu instal·lat (Thunderbird, Kmail, Outlook...). Ho veis no?

El problema està en que comences a ficar-te en coses i coses i acabes per no saber on cony t'has donat d' alta.

Més o menys ve a ser una mica el que em va passar a mi l' altre dia, quan vaig recordar que tenc un compte de Panoramio. La història d' aquesta web és un autèntic compte de fades. Dos tios, a part de treballar tenen una idea, monten la web. La web es fa famosa. Com que es nutreix d' un servei de Google, Google hi posa l' ull i la compra. El resultat és que aquestes dos nois, espanyols, ara són tremendament rics i a més treballen a Google fent alguna cosa que els hi agrada.

Doncs bé, Panoramio és un servei on pots penjar les teves fotografies i les pots compartir amb la resta del món, amb la peculiaritat de que les pots geo-localitzar en el mapa usant Google Maps. A més també s'han incorporat a Google Earth i pots veure les millors fotos en el mateix programa.

Un bon dia jo vaig penjar fotos al Panoramio, i com que arribes a tenir de tot 2.0 (un dia faré una llista) ho vaig deixar una mica així. Pues ara intentaré actualitzar-lo sovint, quan tengui una foto maca.

La foto que veis aquí està penjada al Panoramio i ubicada a la Colònia de Sant Jordi. Si voleu veure més fotos meves us deix el meu link

http://www.panoramio.com/user/126769

I si voleu posar les vostres fotos haureu de crear un compte nou.

http://www.panoramio.com

Au idò!

Cartells i cartells (VI)

Aquesta vegada no és un cartell, sinó una etiqueta. Una autèntica xorrada, però bé, ho he pensat i m' ha fet gràcia.

Resulta que s' altre dia, en Fernando va dir que anava a comprar coses, i va arribar amb un paquet de jamón york i 20 euros en cervesses d' importació. Després nos toquen Wii's i coses d' aquestes amb les birres i tal.

Bueno, jo li vaig dir que em dugués una coronita, i em va dir que no n'hi havia que m' havia duit una Miller, que és lo mateix però en americà.

Lo bó, és que a l' etiqueta té un revers, que posa: " Contains no additives or preservatives".



I jo vaig pensar: putes, menos mal que ho posen, per que si mentres estàs allà amb sa botella a sa boca trobes una gometa surant...ho passaries puta!

PS: Sempre pensant en lo mateix...

~ Minority Report

Dir que molta gent m'ha demanat veure el video del PFC seria una mica soberbi, però...sí que hi ha hagut gent que s' ha interessat per veure com funcionava el tema del seguiment de la punta del dit sense cap tipus de Hardware.

Aps! Perdò, primer de tot he de dir que no puc actualitzar el blog per que no tenim internet al pis. Sí, com pot ser? Un pis amb quatre frikis sense internet? Doncs és així, i com és. Doncs per que els senyors d' Orange diuen que en 10 dies són a casa teva per que firmis, però, després tarden 30 dies en venir. Quan ja has firmat.

Si, a part de tot això li sumes que les xarxes de les quals estavem essent uns vampirs han deixat de funcionar (linksys ara du WEP i onenet no assigna IP), doncs no tenim cap medi per conectar-me.

Així que he anat al Regi, he fet un cafè, i li he usurpat el nom d' usuari i contrassenya a un novato de segon (gràcies) i així estic actualitzant el blog.

Perdò, el video...

En quan al video, he de dir que en cap moment he tocat el ratolí ni un joystick ni res, el que veis és el que hi ha. Suposo que cap de vosaltres vol entrar dins equacions, però el tema és que les matemàtiques deixen fer coses d' aquestes.

No és minority report ni res tan espectacular però, alguna cosa sí que és. I a l' Escolta els hi va agradar molt.

PS: Sí no ho sabeu, el meu camí més pròxim de la vida passa per Madrid, on estaré dos mesos treballant amb satèl·lits, i després torno a Barna el 2008. Idò, farem tapetes!

El camí de la vida

Record un llibre, el món de Sofía, que deia que la màgia dels nins petits és que són capaços de sorprendrer-se per qualsevol cosa, i això fa que a la vegada no es sorprenguin per res. M' explic, quan ets petit, t' acostumes a descobrir coses cada dia, un darrera l' altre, descobreixes la televisió, descobreixes el gust dels gelats, descobreixes la música, i tot, fa que si et trobessis una vaca volant et sorprendries igual, i l' afegiries al calaix de les coses descobertes. És aquesta capacitat de sorpresa, part de la màgia de la infància? Que fa tant divertida aquesta etapa?. No hi ha preocupacions, només sorpreses...

La infància es sense cap tipus de dubte, una de les parts més boniques de la nostra vida. Almenys ho ha estat per a mi, he crescut en un ambient immillorable, que m'han fet com a la persona que soc ara.

Arriba un moment en les nostres vides, en que un ha de prendre decissions, decissions que el marcaràn per sempre, fins al final de la seva vida. El cert és que aquestes decissions mai són equivocades, per que només et deixen recòrrer un camí, el·liminant la possibilitat de comparar-lo amb un altre camí, ja que aquest no passarà mai. Així és la vida.

El problema és que a l'hora de valorar les opcions, intentes imaginar-te el futur, si agafes o no agafes aquella o l'altra opció. Que és millor? Al final tot es resumeix en, amb decidir amb quina seré més feliç?

Ara estic en un d' aquests moments de dubte en la meva vida. En poc més de dos mesos la meva vida ha canviat de blanc a negre, o de negre a blanc (segons es miri). I se'm presenta un ventall de possibilitats bastant abrupte, que pot marcar la resta de la meva aportació en aquesta petita part de la història. O millor dit, en la vostra vida.

No sé per quins camins em durà la vida. No sé on acabaré, ni quan, ni com ni amb qui. Només sé el que he viscut fins ara, i no em puc queixar. Tots els que llegiu aquesta parida de blog, em coneixeu i certament, m'apreciau, ja que si no fós així no perdrieu el temps llegint les tonteries que escric. A molts us he conegut en aquesta etapa de Barcelona, a altres ja us coneixia i hem aconseguit fer sobreviure la nostra amistat a través del temps, altres són mon pare i ma mare; una de les raons més grans per escriure aquest quadernet són ells, així poden seguir una mica la meva vida i fer que el pes de l'anyorança, que sé que no és poc, sigui una mica més lleuger.

A tots voltros gràcies per tot, per aparèixes a la meva vida i donar-li color. I a molta altra gent, que no llegeix això, també, saben que sempre els duré a l'ànima, d'una manera més o menys intensa, però també hi seran.

La vida no és fàcil, no és com a la infància. Però al final tothom està d'acord en lo bonic que es recòrrer aquest camí.

Haurem de fer cas a la gent que ja l'ha recorregut.

Cartells i cartells (V)

I una altra entrada de cartells guais que me trob pel carrer!!

Aprofitant aquest tema, també voldria fer una reflexió respecte la manera de parlar en anglès que te la gent. Molta gent que parla castellà necessita ajudar-se d' altres eines per poder pronunciar correctament l' idioma anglosaxó.

Exemple: El camarer de bar turístic

Aquest home té un post-it a darrera la barra on posa les frases que ha de dir, sense saber que putes diu, però que funciona. Cas pràctic.

(Entra turista al bar)
Good morning!
(Camarer el mira, i automàticament pega una ullada al post-it, primera frase)
Gud mornin, güat guld llu laic to jav?
(Punt important, no deixar que parli el client)
Güi recomendllu auer fantastic bred güiz jam or spanisch omelet
(Al client per norma general li pareix bé)
Ok, that's fine. I'll take both.

Per això quan m' he trobat aquest supermercat he flipat de veure-ho escrit tal qual, el tema va molt bé per ajudar-se amb la fonètica...però fer un cartell...

Per la gent que no ho hagi pillat:

/Superservis/ = Superservice = Superservei

PS: El local està per devora l' ajuntament de Barcelona, per allà perdut al voltant de les Rambles.

Motiu d' orgull

Hi ha coses de les que un es sent orgullós, o al menys, el fan sentir útil. Una cosa pot ser acabar una carrera, trobar una feina, aprendre a tocar un instrument (per dir coses que m'estan passant darrerament...), però n'hi ha algunes que semblen fàcils i no ho són. Són situacions de cada dia, coses que en cap moment haguessis pensat que serien tan difícils.

Us vull parlar de lo complicadament xungo que és planxar una camisa.

Ma mare me'n va ensenyar una dia, me'n va tornar a ensenyar un altre dia i així. Sempre amb ella. I tu penses, fàcil...

El problema ve, com tantes altres coses, quan ta mare no està davant per guiar-te. Tú, la planxa i la camisa, i si vols un bon disc de jazz de fons (Robert Glasper en el meu cas...que per cert, torna a Barcelona al novembre).

Mires la planxa, mires la camisa... (Música de el bueno, el feo y el malo ara...rollo duelo...)
Tornes a mirar-les i dius. Au idò, al ataquerl !!!

• Primer round: El coll...es supera ràpidament...

• Segon round: El canesú (que cursi aquest nom)...putes això és més complicat ja...com putes pos la camisa...

• Tercer round: Mànigues...fàcil...

• Quart round: Esquena i davant...gran problema, com putes posar la camisa per que no se t' arrugui l' altra part...

Total, que jo inverteixo en planxar camises unes 4 vegades lo que tarda ma mare o mon pare (planxa ell a casa, ma mare el té a ses ordres). Però se fa.

També m'han dit que una tintoreria (que no tintorera) ho fa net i planxa per 1.80 €...Vale, però no te sents tan orgullós.

El següent pas, que no en tenc ni idea: Fer-se el nu de la corbata.
PS: A la foto, la camisa planxada, a que mola la làmpara, que pareix un caperrot...

Freak's Kitchen

Bueno bueno, després d'un petit silenci al blog ja era ara de comentar alguna cosa del pis més freaky de tota Barcelona, encara que també és un pis des puto rollo.
Avui us contaré els invents i peripècies que tenim a la cuina del pis per arreglar-nos...Realment bastant interessant...

1. Riiiiing...Heeeelp!!

Com que hem instal·lat una Wii al nostre pis, i el senyor Ferpe va comprar el Padrino, tenim a 3 viciats màxims a aquest joc. El que més hores ha acumulat en el pis en una setmana és el físic...i com que el menjar no es fa sol...doncs, a vegades necessitem ajuda els que cuinam (sigui el que sigui). Per això hem instal·lat un timbre de bicicleta a la cuina. L' equivalència seria:

Riing!!: Deixau de fer el capullo davant la tele/ordinador i veniu a ajudar-me.
Riing Riing!!: Voleu venir d' una puta vegada!!!




2. Ulleres anti-llàgrimes

Tallar ceba és una mica delicat al pis. A ningú li agrada i tots ploram. Som uns tios sensibles. I per això pelam la ceba amb ulleres de nadar. Així no ploram. És verídic.







PS: En pròximes ocasions us contaré mé coses de la nostra cuina. Però com que ma mare no se creu que menjam bé i se pensa que menjam congelats tot lo dia, deixaré un parell de fotos de l' evidència.

PS2: Guiem, fes un comentari per ma mare i contar¡-li que és vera això de que menjam de puta mare.

Refrits humorístics

S' altre vespre, es físic, que és un tros de friki, ja ho sabeu tots, ens va mostrar uns vídeos que són uns refrits de Star Wars. Són una xorrada màxima, però no he pogut més que riure.

El primer video, mostra a Darth Vader jugant amb un dels seus generals, aquest li intenta donar un informe i no el deixa.



El segon video correspon a l' escena famosa de : "Luke, you soy tu padre"...però una mica canviat...

Mirades assassines

Es meu colega de pis, en Fernando, nos va fer descoionar s' altre dia quan nos va mostrar un vídeo des Youtube. En ell, algú, amb un parell d' ous va filmar al senyor Aznar a l' avió mentres disfrutava d' una botella de vi i repassava uns papers. Quan aquest els enganxa...els mata amb la mirada, i el càmara té tanta por que intenta amagar-se.

Realment bó...Aznar da miedo...Uhhh!!!



I aquest episodi per aquells que encara no es creuen lo de que Aznar da miedo.

Dobles significats

Resulta que s' altre dia anava per Diagonal, era un dimarts tarda i estava bastant ple de gent. Com que anava tot sol, vaig decidir telefonar a mon pare, ja que xerram cada dia. Com és habitual no es va posar mon pare si no ma mare. Me va demanar per tot, com sempre, i després mon pare se queixa de que no te res que contar-me ni demanar-me per que ja ho ha sentit tot i acabam xerrant den Fernando Alonso o del Barça i el Mallorca.

Com que encara estic liat amb el procés anginal, ma mare me demana per les angines. Jo li dic que només n'hi ha una que està inflada i com que la comunicació no era molt bona, ma mare demanava "eh? eh?" tot es rato.

Resumeixo la conversació:

• Mama : Com tens s' angina, te trobes bé?

• Jo : Bé, estic de puta mare, lo únic que encara la tenc grossa.

• Mama: Eh?

• Jo: Que la tenc molt grossa, Mamà !!!

Al darrer comentari no vaig poder més que riure i esperar a que ningú, de la concurrida diagonal, m' hagués sentit...

La teoria de la cultura iconoclasta

Au idò, ja hi tornam a ser! Bé darrerament m'han dit que a sa gent li mola es tema de que es blog sigui en mallorquí, així que me sap greu pels puristes però si faig alguna falta, simplement diré: "en mallorquí se diu així", i au, per avall.

Avui vos vull contar una teoria que no és meva, però que faré ús de la llicència copyleft per poder distribuir-la. Els autors d' aquesta teoria són els germans Riera, i a mi me la va contar el senyor Toni Riera.

La teoria demostra per què putes a sa gent d' Andalusia li mola tant es tema de posar figuretes per tot, damunt sa tele, a ses estanteries, toreros, bailaoras, toros...i bueno ja sabeu, tantes coses.
Els fets es remunten a l' any 1492, a la Reconquesta, Granada era la darrera ciutat ocupada pels musulmans (l' heroi del metro: musul-man) (perdó) i els reis catòlics van anar a conquerir-la. Us resumiré 10 anyets d' història: Van guanyar els reis catòlics.

Si la historieta fos més futurista serien algo així com els reis catòdics. Com en Cálico. És igual.

Vale idò, aquí ve l' enllaç. Que caracteritza la religió cristiana?: Icones, icones i més icones. Pintures, creus, estàtues, esglésies de tot. I com diuen els castellans. "Y cuanto más mejor".

I què caracteritza l' Islam?: Que és totalment iconoclasta. Res de figuretes, i si no enrecordeu-vos de com la van liar uns periodistes quan van dibuixar una caricatura de Mahoma.

Llavors que van pensar els cristians? Ara que ho hem reconquerit tot, i que ha costat tant. I com que a més aquí al sud és la part més propera a l' Àfrica (que és on van anar)...lis fotrem icones fins que no puguin més.

Vols brou? Tassa i mitja!

I així ara a Andalusia tenen les processons de setmana santa, i tenen tantes figuretes de toreros, bailaoras i de tot. Per demostrar que són cristians.

És bona o no?

PS: A jo me pareix tremendament hortera. Ja em coneixeu

Free falling

Aquest cap de setmana he tengut l' oportunitat d' anar a Port Aventura. Com que no hi vaig molt sovint (de fet el període estimat és de 11 anys) vaig decidir pujar a totes les atraccions. A totes, sí. El que passa és que el Dragon Khan no és res comparat amb una nova atracció (té un any o dos) que tenen montada allà...Hurakan Kondor.

Que és ? Doncs és una torre de 100 metres d' altura a on et pugen, i quan estàs a dalt t' amollen, de manera que experimentes una caiguda lliure. S' agafen 115 Km/h.

Lo millor de tot això és que no vas assegut, bueno hi pots anar, però a mi em va tocar anar dret.

Explicaré la situació amb tot detall:

Arribes allà i fas un ou de cua. Quan et toca et fan posar dret amb una cosa al mig de les cames (com si anessis a cavall) i et tanquen amb els ferros aquells de seguretat. Després es bitxo aquest comença a pujar i a pujar, tu el que veus és una panoràmica de Tarragona que te cagues, molt guai, el que passa és que no sent res als peus. Vas dret!. Us resumeixo un diàleg entre en Rafel i jo allà a dalt:

-Lofa : Tio, tio mira abaix!!
-Jo: No
-Lofa: Mira mira!!
-Jo: Que no!!

No fa falta dir que estava acollonat. No vols mirar a dalt ni a baix, només enfora...fins que arribes a dalt de tot i fa clack!. Ja està, no puges més. Però...Quan estàs a dalt et roten uns 15 graus de manera que quedes penjant mirant cap a baix. Glups.

No penses. El cap es bloqueja. Ni tan sols veus res, la caiguda és tan ràpida que ni t' enteres. De cop sents que frenes (detall important) i ja ets baix.



Quan ja ets a terra i caminant, mires cap a dalt i penses orgullós: Coions, sí que hi ha una bona caiguda, por lo menos no estaré jo a la cadira quan es rompi.

PS: És la torre que veis al fons de la foto.
PS2: El pare den Rafel ens va demanar si no feia mal als ous aquella cosa al mig de les cames, li vaig dir que no, que tanmateix els ous els tens al coll.

La jungla de cristal

I voltros pensareu, ja està ara es tio nos xerrarà de sa nova peli de'n Bruce Willis, que fan en es cine, que a més és del gènere de les que li agraden a ell.

Pues no.

Me refereixo a l' incident que va tenir lloc el dijous al nostre pis. El tema és el següent:
La cuina és vella, i a més tenia un fogó romput, bé, de fet en tenia dos, però d'un varem trobar recanvi i de l' altre no. Així que teniem un fogó que no tirava, i clar, el que feia era fer que hi hagués una flamarada molt gran que sortís per un dels foradets. El problema ve quan li poses una paella gran a sobre, de fet una planxa, així aconsegueixes traslladar la flamarada per davall de la paella.

Així que torrant carn vam posar la planxa i pim pam sense más ni menos, fa allò PATAPAM!!! i vidrets per tota la cuina. Què havia passat? Doncs que la flamarada havia anat al vidre de protecció dels fogons. Una tapa de vidre, vamos, que tapa els fogons quan no els uses. I clar el vidre es va anar escalfant fins que no va poder més.

Res cal dir de que vam haver de tirar tot el menjar que estava infestat de vidrets. Excepte pels spaguettis que ja estaven lluny i la salsa que haviem decidit tapar-la per tal de no esquitar. Hi havia vidrets fins a la sal. Un desastre.

Per aquesta raó, hem decidit unànimament que al nostre pis se li concedirà un paco honorífic, que sumarem a tots els que tenim ja a la sala, per la pel·lícula "La jungla de cristal" per que, efectivament la cuina va quedar feta una jungla i a més tota de vidres.

PS: El vidre era de 60x60 cm. Hi havia molts més vidres que els de la foto.

Volant amb Guguel Erz

S' altre dia vaig descobrir que el nou Google Earth té un simulador de vol amagat. Sí senyor, pots aterrar i fer totes les filigranes que vulguis, tens motors, flaps, acceleròmetres...de tot. Això sí, només tens dos models per pilotar: un F16 i un avió d' aquests petits que planejen (estil Cessna).

Per iniciar el simulador basta amb apretar Ctrl+Alt+A (a Windows) i Command+Alt+A (als Mac) i surt un diàleg que et permet iniciar el vol: escollir l' avió, escollir on volar i si tens joystick doncs usar-lo.

Mola també el fet de que puguis començar a volar allà on estàs, sense necessitat d' enlairar-te, lo qual no és del tot fàcil. Els controls de l' avió els podeu trobar en aquest enllaç.

I lo millor de tot, que el que veus als teus peus és real, ja que evidentment són les fotos del Google Earth.

Si no el teniu el podeu descarregar aquí. Val la pena, en serio.

PS: També podeu volar per l' espai, és a dir, han inclòs les constel·lacions, galaxies i tot el material recollit pel Hubble. Meravellós, i impossible no perder-se.

PS.2: La foto del començament és es Trenc des de l' aire.

Xapant síndries

Aquest estiu, com de costum, varem anar a celebrar es nostro particular festival de música a Son Estrany. On per cert, es veinats no es queixen pel renou (està devora el cementiri, es xiste no és meu). La cosa està en que al matí del dia següent, és a dir, després de la festa, ens varem aixecar i per berenar en Xisco i en Nestor van tenir sa gran idea de menjar síndria.

Sa veritat, va ser bonísiima.

Però lo que jo vull resaltar aquí és la manera en que ho van fer per obrir-la. No senyor, no van emprar un ganivet, ho van fer al estil Matrix, amb la mà. De fet, en Xisco que és i va molt fort la volia obrir amb es cap, però...en Nestor (que es molt amic seu, ja m'enteneu) no li va deixar per si es feia mal.

Us deix el vídeo.

PS: Fixau-vos en el segon 13 la postura dels dos individus...

Angines al cub

Per ser sincer, aquest estiu jo l'esborrava de la meva vida. Els més propers sabreu que han passat moltes coses, però una de les que més toca els ous han estat les angines.

Et diuen, "tenir angines és fotut a l' estiu", i jo dic, "vees si ho són, però encara més fotut és passar-les tres vegades en un mes". Doncs, aquest és el meu record de l' estiu 2007 : 3 angines en un mes. També he de dir que no és el record més dolorós.

Tot va començar a l' agost tornant d'una festa i tal, el dia després vaig sentir que tenia el coll inflamat i a la tarda ja tenia febre, com que jo sóc de raça d'aquests que tenim molta molta febre us diré que vaig arribar als 40º.
3 dies al llit, i al sofà. Tothom em mimava (pa que negal·lo), antibiòtic a punta pala i una suada de campió (gràcies als gens de mon pare, vaig mullar fins el matalàs) i ja estava llest. Com que l' antibiòtic era molt fluixet vaig prendre 2 capses. Mentida, vaig prendre 1 i mitja. I després ja estava corrent, nadant i fent exercici.

Passen 10 dies, tenc una festa i moltes ganes de veure una persona amb la que passaré el cap de setmana, sé que tenc un principi d' angines però l' oportunitat d' estar amb aquella persona pot més que el dolor físic i me'n vaig. Conseqüència: Angines, 38 i mig de febre i un nou antibiòtic més fort. Passen 3 dies i ja estic, bé. Aquesta vegada em resguard 2 setmanes (just in case) i crec que he aconseguit tombar els meus paràsits.

10 dies i molts de disgustos emocionals més tard, me tornen a venir. Aquesta vegada acompanyades de una congestió que m' obliga a respirar per la boca, i la meva angina dreta ara mateix està deformadíssima, tant que em toca la campaneta de la gola. Evidentment, menjar i enviar és per mi un calvari. Vaig al metge i em dóna antibiòtics, vitamines i defenses, ah! i antiinflamatoris.

Un apunt a sobre la immigració
Com que ja estic fins els ous, avui he anat a l'hospital a veure que em passa. M'he trobat un metge cubà, sincerament, he de dir que la seva professionalitat era evident i encantadora. Aquí un avís a tots aquells que pensen que qualsevol tipus d' immigració s'ha d'aturar. Hi ha immigrants que mereixen les feines que estan fent, i que la fan de manera més humil i més professional que els natius. També és cert que no es pot generalitzar. Però aquell home es mereix el seu lloc de treball sense cap tipus de dubte.

Seguint amb el meu diagnòstic. Ens ho ha explicat tot beníssim, dibuixos inclosos. M'han fet analítiques, han descartat la mononucleosi, i m'han donat un antiinflamatori intravenós al cul que m'ha fet tope mal. De fet, la infermera li diu a ma mare:
"Agafa'l que potser s' acuba", jo ginyat, però en el fons no ha fet més mal del que em fa la meva germana quan em veu a la esquena un... no seguiré.

Total que ara estic aquí escrivint, que no puc enviar res. I de passada us poso una llista de tots els medicaments que m'he fotut aquest darrer mes.

• Augmentine 500

• Neobrufen 400

• Paracetamol vario: Eferalgan (500 i 1 gram) i altres

• Klacid Unidia

• Augmentine plus 1 gram.

• Inmunoferon

• Algidril 600

• Redoxon Complex

• Rinelon

• Respirol

Total que estic fet una puuuuta merda.

P.S.: El metge de Cuba m'ha dit que un antisèptic super-bo és aigua, sal i vinagre, i amb tot això gàrgares. Grrrr . Fa un poc d' oi, però sí aquest home ho diu, jo m'ho crec.

Airtap!

Si heu passat pel blog alguna que altra vegada durant aquests mesos que l' he posat en marxa, haureu vist que vaig començar amb unes recomonacions musicals de l' estil "El podcast de la setmana", que al següent episodi ja s' havia convertit en "La ràdio per Internet de la setmana" i a la que va seguir la recomanació d' un disc.

Avui vull també fer una recomanació musical, en aquest cas es tracta d'una persona que s'ha feta famosa a través del youtube (i no és en Pedrito de Campanet). Un bon dia en Xiscu me va mostrar un dels videos més vists a Youtube, i era un concert acústic, però la guitarra no la tocava com sempre, sinó que usava una tècnica coneguda com tapping.

El tapping consisteix en pulsar la corda en el traste on vols que soni per després alliberar-la, és a dir, la mà dreta ja no toca les cordes a sobre de la boca del cos, sinó que ho fa igual que la mà esquerra, copejant els trastes (com putes se diu això?: traste). Una altra referència que va sorprendre a tothom va ser en els 80, en el jazz, Stanley Jordan. Evidentment, Van Halen i companys d' aquests roqueros també ho van fer popular.

Es paio aquest se nom Eric Mongrain, disfrutau de la peça,

Nous iPod

Doncs, sí pareix que els senyor Jobs no es cansa de fer bé la seva feina i segueix enamorant a tots els frikis (i no tan frikis) aportant classe al tema tecnòleg.

Ja corrien rumors per tot internet (macrumors, engadget...) de que es traurien nous iPod. Apple els havia convidat a un event on la tarja de presentació era el famós Cover Flow amb el lema "The beat goes on"...I així va ser...nous iPod.

Ara la tendència són els iPod més gruixats i amb pantalles més grans. Ara el nano és més gros, i se l' anomena al carrer "fatty"...

Lo millor és que han tret un model nou, que s'anomena iPod Touch, bàsicament és un iPhone però capat. Té totes les pijades de música, vídeo, navegador d' internet, fotos...tot, és un reproductor multimedia molt complet. El seu preu : 289 €. No està mal. Una mica gros a lo millor...


I encara millor la baixada de preu del iPhone, de 599$ a 399$ en un sol dia...jo estic esperant a que surti ja d'una vegada, ja que l' opció PDA queda totalment tancada si puc tenir aquest bitxet.

Sé que ja han aconseguit desbloquejar l' iPod, que el poden fer anar amb qualsevol operador, i que també s'hi pot instal·lar software, però..jo me deman unes preguntes:

• Es podrà instal·lar Skype a l' iPhone, o al iPod Touch. Seria una autèntica bomba.

• Les aplicaciones basades en AJAX, com ara Gmail, Google Calendar, Google Maps (que són les que jo uso ) corren bé damunt el Safari, és a dir, està capat?...

Si les resposet són sí i sí. Jo he trobat un nou gadget per a la meva colecció.

Chistemas

Avui recopilació de xistes freaks...de matemàtiques, informàtica i coses d' aquestes. Els posaré en castellà tal i com els he llegit o m'han contat.



¿Cuál es el animal con más de tres ojos y menos de cuatro?
...
El Pi-ojo.

Que es un oso polar? Un oso rectangular cambiado de coordenadas...

Qué es un niño complejo?
Un niño con una madre real y un padre imaginario

Que pasa cuando la variable x tiende a infinito? Que infinito se seca.

Un informático le dice a otro:
- ¿Cúantos eran los dálmatas?
- 101
- Por el culo te la hinco.

Qué le dice un seno a un coseno en un botellón? Tío, no bebas más que ya vas muy desfasado.

Qué le dice una impresora a otra?
Esta hoja es tuya...o es impresión mía?

Qué hacen ocho bocabits en una bolsa? Un bocabyte

Au idò!!

Cartells i Cartells (IV)

Doncs sí, seguim amb l' exitosa (?) sèrie de cartells que he anat trobant i que per alguna raó m' han fet gràcia.

De fet això que present aquí no és estrictament un cartell, sinó que és una marca que vaig trobar a unes cadires. Veureu, com molts sabeu jo tenc una cama de Ses Salines (meravellós poble del sud de Mallorca), al qual també incorpora la Colònia de Sant Jordi.

A Ses Salines hi ha una banda de música que fa concertets a l' estiu, al port. Aquests concerts són a l' aire lliure i la gent necessita cadires per seure, clar, i això qui les posa?, doncs l' Ajuntament. Com que les cadires no són gratis, no està ben vist que l' agafis i la fotis a sa terrassa de casa teva, i per tant les han hagut de marcar amb les inicials de l' Ajuntament: Ajuntament de Ses Salines.

Doncs sí, les inicials són ASS. I qualsevol persona que té uns mínims coneixements d' anglès sap que "ASS" té un significat...sí, el cul.

Així que en una jugada perfecta de l' ajuntament de Ses Salines, no només marquen les cadires de la seva propietat sinó que també donen instruccions del seu ús. A l' estil dels avions, però més fàcil, ja que el seu funcionament no és tan complexe: S' ha de posar el cul a la base.
D' això se'n diu eficiència, sí senyor: 3 lletres, 2 significats.

Una fotografia en un marc

A vegades hi ha persones que sobresurten en alguna cosa. Ben Harper és una d' aquestes persones, per a mi, és un poeta del segle XXI. La seva música atrapa i conquesta, de fet se l' anomena el nou Jimi Hendrix (amb perdó) per la seva manera innovadora de tocar la guitarra. A més les lletres són reals i moltes vegades cruels. Problemes del segle XXI, cançons o poemes del segle XXI. Aquí present una de les seves cançons del darrer disc. La cançó és preciossa, no perdeu l' oportunitat d'escoltar-la.

Now you can sell your soul
Pots vendre la teva ànima
But you can't buy it back
Però no la podràs recomprar
I've spent my whole life
He estat tota la vida
Working to give you
Treballant per donar-te
Everything you lack
Tot el que no tenies.

Now I wish you were here
I ara desig que estiguis aquí
So we could walk and talk
Així podríem caminar i parlar
In the soft rain
Sota la pluja suau
In the soft rain
Sota la pluja suau
Now all that's left of us
I ara tot el que queda de nosaltres
Is a picture sitting in a frame
És una fotografia en un marc

I would gladly trade
Canviaria encantat
All of my sympathy
Tota la meva simpatia
For sorrow
Pel dolor
If I could have you
Si et pogués tenir
If i could have you
Si et pogués tenir
Here with me tomorrow
Aquí amb mi demà


Everything I wish for
Tot el que vull
Is everything I see
Es tot el que veig
I remember when your kisses were for me
I recordo quan els teus petons eren per mi

So many wasted days
Tants dies gastats
The past is so hard to get out from under
És tan difícil desfer-se'n del passat
So many words that I wish I could say
Tantes paraules que m' agradaria dir
The future rattles my bones weak, weak like thunder
I el futur em fa tremolar els ossos dèbils com un tro.

Autor: Ben Harper
Cançó: Picture in a Frame
Disc: Both Sides of the Gun (2006)

Cartells i Cartells (III)

Resulta que aquest estiu vaig anar a ses festes de Pollença. A L' alborada (lauborada), total que estavem per allà i tal i sa meva vista se va fixar en una carretera fosca. Molt fosca. Era una sortida d' una rotonda, així que vaig mirar el cartell informatiu.

Sorpresa! Acabava de descubrir un mite : "Road to Nowhere". O a lo millor era la "Highway to Hell" dels AC/DC. Pels escèptics he de dir que les lletres no estaven despintades o eren enganxines que s' havien llevat, no, no hi havia res, la superfície era plana i llisa.

Sa veritat és que és un gran cartell informatiu, si senyor, útil i tal... De fet, jo li veig una gran utilitat: un dia d' aquests que estàs deprimit vas amb so cotxo i penses: "Ara on putes vaig, me vull perdre..." Voilà! Ja ho tens, agafa la ruta anònima, i si no laconeixes no saps on te du.

Finiquitant, que no sé de que putes serveix aquest cartell.

P.S.: Me donc s' enhorabona a jo mateix per posar el primer cartell xungo que no té res a veure amb guarrades.

Primeres impressions

He hagut de re-editar l' entrada del blog per que m'he adonat de que hi ha un salt temporal bastant gran entre la darrera entrada a aquesta i aquesta. Bueno, ja ho sabeu, he estat de vacacions. Relax, pim pam, ja me feia falta, ara aniré a por el asalto del mercado laboral. També he pasat (estic passant, de fet) per un procés d' angines que s' allarga ja fins a la tercera setmana...o sigui que el mes d' agost l'he vist de passada. Bueno, és igual, per rompre el gel, escriuré alguna tonteria, i ja aniré contant les coses més divertides que m'han passat aquest estiu.

Ehem...Ara comença la tonteria per rompre el gel.

No sé per quina raó, però tota la gent que ha vengut al pis ha pensat el mateix: "Aquesta és la famosa taula del metro?". Resposta òbvia, sí. Següent comentari :"Doncs si que és gran, no? no pensava que fós tan gran".
Ja us ho vaig dir que era tope gran sa tauleta dels ous! Com que sóc un paio de números vos donaré les mides exactes del taulell: 200 x 85 cm. Tela, jo també pens moltes vegades, encara m'en faig creus de com varem poder dur sa puta taula dins es metro...Algo per contar en es nets.

Sa tauleta en sí queda tope bé, ja us ho vaig dir.jejeje. Vos deix una foto.

Cartells i cartells (II)

Mira tu, s' altra dia anava per Palma i vaig trobar aquest cartell... No, no es veritat, ja el tenia vist i només em faltava la foto per posar al blog, i ara ja tenc la foto...jeje

Referint-me a la primera entrada de "Cartells i cartells", vaig expressar les meves idees respecte a que es posin o no noms i rètols amb un nom més o menys sexual. Per exemple: "El doctor del conejo...hurón, loro, camaleón".

Doncs, ara tinc un altre cartell, en aquest cas d' animals. Què tenen els animals que sigui tan sexual? Ara es tracta d'una perruqueria canina. El negoci té molts anys, diria que més de 20 així que igual abans tenia un altre sentit i ara es veu d' altra manera. El nom en sí és: "Cuatro patas y un rabo"

Anem a fer un poc de braimstorming, el primer que li vé al cap a un és:

1. Sexe. Doggy style. El perrito -si al final resulta que no anam tan malament-.
2. Variacions del nom amb el mateix tema, podem afegir una "A" a l' inici: "A cuatro patas..."

Al final, llegim "peluqueria canina"...Ahhhh...així que lo del Perrito no anava tan malament no? Vos heu fixat, ara reconeixem el nom primari a través del secundari, ja que el perrito vé de la postura dels canins i no al revés. O si?

Següent pregunta: Com putes li poses "Cuatro patas" i després "y un rabo"?
Lo de les quatre pates encara, però posar un rabo té tela o no?

Res més. Ja us diré coses més interessant quan en trobi.

PS: ...Brut...

Internet i la cultura - Day of Silence -

Avui matí he anat a escoltar l' emissora aquesta que us comentava ahir mateix. GrooveSalad. I m' he trobat que avui està tancada!!

Avui és un dia de protesta en contra de tots els cànons estúpids que els hi fan pagar i no emetran cap programa. Si avui encara és dia 26 de juny ho podreu veure a la mateixa web.

En cas contrari us deixo una captura per si no em creieu.

Més informació aquí i aquí

Internet i la cultura - El podcast de la setmana -

Aquesta setmana no linkaré un podcast. Linkaré un enllaç a una ràdio per internet. Sons tranquils, groove -com diu el seu nom-, mescla d' estils, i sobretot innovació. Aquesta emissora es diu GrooveSalad i pertany al grup somafm.com.

Aprofito per recordar que les emissores per Internet estan en crisi, ja que hi ha institucions que els hi declaren la guerra clamant que són una lacra per la cultura -no només a Espanya. En la meva opinió, són una lacra per aquelles persones que es volen fer famoses i riques amb l' espectacle musical - que no són poques a Espanya, mirau sino Factor X o OT - i tenen un efecte més que positiu per a la difusió de la cultura. I si no fós per les emissores d' Internet, els podcast o la música baixada d' internet, quans grups, autors i estils coneixerieu?

Us ho diré en nombres: Cada disc no me costa 20 €. Jo no me puc pagar tota la música que voldria. Que faig? Doncs no la compro i em veig obligat a ser un ignorant per que la cultura té un preu massa elevat.

Però no era al revés? No era internet que estava en contra de la cultura?

Els artistes més vius ja saben que els doblers estan en el directe. Internet és un medi que no aturaràn mai del tot i que de fet, els hi està fent una gran publicitat.
Una altra cosa, és que no tenguin directe, veáse triunfitos, etc... i llavors, ja directament no mereixen guanyar pasta amb la música, o cultura com ells diuen.

Em va fer particularment ràbia, el senyor Donés, dels Jarabe de Palo, que amb la seva actitud hippy i bohèmia es va referir a robatori a les baixades d' internet, ja que li lleven pasta. No comment. Entrevista aquí.

I després la SGAE...no en parlarem. Encara em pregunto per què putes els he de pagar cada vegada que em vull fer un backup dels meus projectes, o les meves fotos. I el govern -que es suposa que ha d' ajudar a la joventut- calla.

I ja per acabar, resaltar que si ets enginyer, com és el meu cas, científic, arquitecte... a Espanya cobres poc - a no ser que ja diguis 20 anys en la professió. Ara si ets artista cobres que fa por, i a sobre tens a la meitat de la població espanyola esperant a que aterris a la seva ciutat per anar a saludar-te amb una pancarta a l' aeroport i fer-te un fill. This is Spain.

I després no sabem el perquè de que la gent no estudii a la universitat.


En fí. Disfrutau d' aquesta emissora mentres pogueu.

De com portar una taula en el metro

Seguint amb la història i tal com vaig prometre avui vos contaré la segona part de les peripècies que estàn vivint els integrants del pis més tecnòleg i des rollo de Barna.

Tot comença amb un mail des Físic. Per si no ho sabíeu som tan frikis que vam crear un googlegroup amb el nom del pis, que és el mateix que la direcció, però que no publicaré per raons òbvies. Bé, un googlegroups és com un fòrum privat per les persones que tu dónes accés, en aquest cas, quatre: Falet, Fernando, Físic i jo.


Arriba el mail diguent que ha trobat per loquo una ganga. Una taula que ja teniem mirada d' Ikea, rebaixada 60 euros.

Fot-tre. 60 euros són 15 per hom. Da-li da-li telefonal's!

Següent mail, segueix la conversació: Ja ha telefonat i nos guarden la taula, excepte que hi hagi algun altre interessat, però que en aquest cas ens ho comunicaràn...por lo menos són bona gent.

Res, que acordam un dia per anar-hi i tal. I arriba el dia, i ens plantejam una qüestió bàsica: Com putes durem una taula de 2 m. x 0.85 m. de vidre i metal ??

1. Solució #1: Llogar una furgoneta. Desetimada per excés d' €.

1. Solució #2: En metro.

1. Solució #3: No hi ha més solucions.

Betuadell. Tenim un poblema. La següent ilustració mostra l' itinerari. En verd l' anada, en vermell la tornada. Clar, la tornada amb una taula a sobre.


I tot això en metro!


Total que hi anam i de camí, pel Born mateix ens trobam a una al·lota amiga nostra des Col·legi Major, ens diu que li farà gràcia veure-ho i que ve amb noltros. Perfecte, menos pes per cada un.

Arribam allà i tenen la taula montada, és molt guapa i tal però no tenim cap caixa per dur-la. Total, baixam al carrer i trobam una tenda de coses de fang, entram, i li demanam si ens ven un tros (bastant gran) de paper de bimbolles. Ens diu que no, però que a la papereria de la vora el venen. Anam a la papereria i en tenen. Bé!. Impressionant com mesura el paio 8 metres. Amb el clàssic mètodes de mesura conegut com "A ojo de buen cubero".

Tornam a casa dels venedors. Desmontam la taula i començam a enrrodillar-la dins el paper de 8 metres x 1 d' ample. Tot va bé. Bueno, va dur el seu temps, i a més hi havia un rotweiller de 50 kilos, por lo menos, que intentava passar per damunt de la taula a lo que la venedora intentava frustrar cada vegada.

Ah! Ens van oferir un cornetto. Eren bona gent.

Pagam. Sortim al carrer i pensam la ruta.

• Opció A: La linia groga queda més aprop...però hi ha transbordo...i a més dels llargs...Ufff...

• Opció B: La linia verda a Drassanes, haurem de caminar un poc.

Escollim la linia 3, que suposa 30 minuts de caminar amb una taula que pesa un quintal. Iniciam la marxa. A davant jo, a darrera en Falet, al mig es Físic - per favor, abstenir-se de fer la típica brometa del tren - .

El següent diàleg resumeix els aconteixements:

• Jo: (Amb els braços tremolant de la força, bé resistència) Tio, no puc més...descansam un poc o què?

• Falet: (Igual que jo, però menos, clar...) Va una mica més i arribam.

• Físic: Pues jo estic bé.

I tots sabem que es Físic no és el tio més fort del món. Bé, després vam girar posicions i tal, tot s'ha de dir, i la cosa se va equilibrar de manera que ens vam assegurar de que es físic estigués esbraonat -agujetas-.

Lo millor: entrar-la dins el metro. La gent flipant. Nosaltres estavem per vestir-nos de manteniment per no cridar l' atenció. Conseguim maniobrar dins l' estació de drassanes i esperam el tren. Tots esperavem el segurata que ens digués que no podiem dur allò en metro.

Arriba el tren. I...la taula cap justa horitzontal!! Jo ja passava pena no hi capigués i haguessim montat el show allà per res.

Arribam a Maria Cristina. El segurata ens veu i ens ajuda a obrir la porta! - igual sí que es pot fer això al metro- i ens diu algo, que cap va entendre, però que va parèixer molt cordial. Duim la taula cap a la residència on la guarden amablement fins que ens donin les claus.

I així, ara la taula ja està montada al pis i ben curra que és. Des puto rollo!

P.S.: Comentant-li l' aventura a un amic, em va dir que ficar coses al metro està prohibit. De fet, ell va intentar dur un colchón -que no sé com es diu en català- i el segurata li va dir que no el podia dur i el van fotre fora.

P.S.2.:Gracis a na Carme per dur-nos ses pates de sa taula, que no pesen poc i acompanyar-nos en aquesta aventura.